Uns des de Banyoles i els altres des de Barcelona, vam arribar a València el divendres 29 de març a hores desiguals però amb les mateixes ganes de participar en la sessió fotogràfica d’Spencer Tunick i de gaudir, en general, de l’escapada que havíem planejat amb molta il·lusió dies abans. Després del llarg i cansat viatge en tren, totes dues parelles ens vam trobar a l’apartament que havíem llogat i vam passar una agradable vetllada plegats, conscients que aquella nit no dormiríem gairebé res perquè havíem estat citats a les cinc de la matinada pel fotògraf novaiorquès. Quan va arribar l’hora, vam travessar els jardins del Túria encoberts per la foscor i vam presentar-nos davant les portes del Centre del Carme, a fi d’unir-nos a la munió de gent que esperava, amb els mateixos nervis que nosaltres, el moment d’entrar a l’edifici. Al cap d’una estona ens van fer passar i, per sorpresa nostra, van dividir-nos ja d’entrada entre homes i dones perquè deixéssim la indumentària i els objectes personals en indrets diferents.

Eren prop de les sis quan, posant-nos al servei de la imaginació de Tunick, ens vam despullar dins els claustres de l’antic convent i vam fer via cap als carrers estrets del barri vell de València, amb una emoció tan intensa com ho era el fred que, sobretot des de la planta dels peus, ens envaïa el cos a mesura que caminàvem i ens activava tots els sentits. Primer les dones i després els homes, vam avançar pel carrer de Roteros com una riuada inacabable de cossos nus fins arribar davant les emblemàtiques torres dels Serrans, al cor de la ciutat, on ens esperava el fotògraf muntat en una grua per donar inici a la seva creació artística. Allà ens vam retrobar amb molta alegria tots dos sexes, mentre contemplàvem astorats la gran multitud que érem i seguíem tan bé com podíem les instruccions de Tunick. L’escenari, tot i el fred, era meravellós: les torres a la nostra esquena, la ciutat encara adormida que ens envoltava, i nosaltres quatre, gairebé invisibles enmig de la catifa humana, aportàvem el nostre matís de color i ajudàvem, amb la nostra presència, que tot allò fos possible. Al cap de pocs minuts —que es van fer eterns per alguns—, l’artista ja tenia les primeres fotografies: l’home estirat a terra, i la dona, vencedora però també compassiva, li posava el peu damunt del pit i després l’assistia a aixecar-se, com si perdonés, simbòlicament, totes les seves faltes.

Moment de la presa d’una de les primeres fotografies davant les torres dels Serrans. Font: Nació digital

Per arribar al proper escenari triat per Tunick, vam haver de creuar la portalada que s’obre enmig de les torres —tal com es feia abans per entrar a la ciutat— i arrenglerar-nos a la plaça dels Furs, sota la mirada curiosa dels veïns que ja començaven a despertar-se. Altre cop des de la grua i valent-se d’un altaveu, Tunick va demanar que els homes s’agenollessin davant les dones per crear una nova imatge de caire feminista que simbolitzava, alhora, una disculpa i una reverència cap a la figura de la dona. En haver fet les fotografies que desitjava, l’artista va tornar-nos a dividir per sexes i ens va convertir en protagonistes de dues noves imatges en indrets diferents: primer va  col·locar els homes sota unes lones al llarg del carrer de Roteros, tant dempeus com estirats, per simular la construcció d’un món millor, i després va fer que les dones posessin vora una magnòlia amb la finalitat de ressaltar la fertilitat i el seu vincle amb el món natural.

L’acció es trasllada a la plaça dels Furs. Font: Levante-EMV

Les dones de camí cap a l’indret de la darrera fotografia. Font: Levante-EMV.

Cap a dos quarts de nou, Tunick va donar per finalitzada la sessió i vam tornar també separats al Centre del Carme, resseguint el camí que havíem fet al principi. Com que els homes van ser els primers en arribar i vestir-se, van rebre les dones amb un fort aplaudiment i, de mica en mica, mentre comentàvem la irrepetible experiència, tots plegats vam anar abandonant els claustres per endinsar-nos de nou en la ciutat que havia deixat de ser nostra.

Amb la intenció d’aprofitar el viatge, vam dedicar les següents hores a visitar els indrets més cèlebres de València i a contemplar de nou aquells espais per on havíem passat despullats feia poca estona. Vam veure, entre altres monuments, la Seu de València, el Micalet i el Mercat Central, i vam dinar plegats abans que l’Ivan i la Samaria, la parella banyolina, haguessin d’agafar el tren de tornada prop de les tres del migdia. Quan ells ja eren a casa, en Jonatan i la Irene es preparaven per gaudir d’una altra jornada de viatge que els permetria acabar de veure moltes de les meravelles que la capital del Túria encara els havia de mostrar.

Nosaltres quatre davant del mural d’Intramurs, un cop acabada la sessió.

Tot que vam arribar i tornar separats, el viatge a València i la participació a la sessió de Tunick van ser, en conjunt, unes experiències inoblidables per tots quatre, i en el cas de la segona, una manera molt bonica i efectiva de normalitzar la nuesa davant dels ulls d’una societat que, pel que fa a l’apreciació del cos humà com a quelcom de natural, encara ha de recórrer un llarg i dificultós camí.  

Ivan Vera Martínez