Sempre se m’ha fet feixuc entendre el món que em rodeja i, encara més, assumir la lògica rebuscada que permet mantenir viu el sistema capitalista que ens controla com a ramats i pretén indicar-nos amb pèls i senyals com hem de pensar, actuar i reaccionar. A través dels mitjans de comunicació i altres mètodes de manipulació subtil, se’ns fan creure un munt de bajanades com que treballar ens dignifica, que la validesa dels nostres cossos depèn d’uns patrons estètics determinats, gairebé impossibles d’assolir, o bé que la monogàmia és l’única manera viable de relacionar-nos, amb l’objectiu de mantenir actiu aquest engranatge que beneficia un petit col·lectiu de privilegiats a costa de la pobresa i la insatisfacció de la resta.

Així, formem part d’una societat farcida d’apatia, superficialitat i violències amagades sota la catifa en què el consumisme, la productivitat i els resultats immediats esdevenen assumptes cabdals. Tanmateix, malgrat que aquestes conductes i creences imposades s’han acabat integrant fermament en la nostra quotidianitat, és inevitable que les monstruositats que no podem —ni volem— adaptar-nos a la normativitat hegemònica ens plantegem qüestions com, per exemple: “Què passa si decideixo nedar contra corrent? Com em puc desvincular de la norma sense caure en el rebuig propi i col·lectiu? Què significa perdre el temps? Quines alternatives puc trobar per ser fidel a la meva naturalesa, criteris i valors?”

Respondre aquests interrogants és més complicat que buscar una agulla en un paller i dubto que disposin d’una única solució. Sincerament, cada vegada que ressonen dins del meu crani, se’m traça un precipici abismal que em fa terroritzar i encongir el cap com si en una classe de matemàtiques se’m demanés sortir a la pissarra per exposar un exercici que no he sabut fer. Altrament, cal precisar que són preguntes que s’han d’afrontar tenint en compte el context i els privilegis socials de què es parteix, ja que influiran en la quantitat d’esglaons que haurem de pujar per arribar a l’alternativa que més ens representa. Amb tot, crec que, en definitiva, no queda una altra opció que prioritzar el que necessitem, acceptar que no hi ha cap remei ideal i decantar la balança per allò que sigui menys nociu.

Partint d’aquest context, veig el naturisme com una alenada d’aire fresc enfront d’aquest escenari rocambolesc i esgarrifós que s’està dibuixant internacionalment. És un cop d’esperança que em permet ser fidel als meus valors i necessitats, així com relacionar-me d’una manera més saludable amb l’entorn i amb mi mateix. M’hi vaig endinsar durant l’adolescència, paral·lelament a la meva primera interacció amb els feminismes, practicant el nudisme a les cales i en espais de tota mena, tant urbans com naturals. Ben aviat, es va acabar convertint en una eina artística que m’ha acompanyat en diversos projectes de fotografia, performance i dansa. A mesura que he anat descobrint món, però, el nudisme ha passat a representar una part més de la meva identitat com a naturista. He anat veient que cuidar-se, evidenciar la crueltat especista, fomentar el benestar personal i col·lectiu i gaudir del que tenim és fonamental i, alhora, un corcó que picoteja el melic del sistema perquè cal tenir present que el que pretén és tenir-nos sedats i insatisfets per escanyar-nos quan menys ens ho esperem.

Abans de donar per acabat aquest article, vull remarcar la importància de construir espais naturistes segurs en què no es permetin actituds denigrants ni discriminatòries de cap mena, ja que, encara que no hauria de ser així, en tots els àmbits i moviments s’acaben reproduint diversos rols i conductes que propicien desigualtats evidents entre les persones en funció de la seva identitat de gènere, orientació sexual, classe social, edat, origen, religió, capacitats i corporalitat, entre d’altres, i això no es modifica cridant als quatre vents “soc naturista!”; sinó que es requereix un procés llarg de (des)aprenentatge en el qual hem d’assumir els nostres privilegis per deixar d’exercir opressions evitables.

Definitivament, l’estil de vida que fomentem des de Joves Naturistes m’ajuda a trobar la serenor al llarg d’aquest viatge tempestuós i, encara que és complicat deixar enrere certs hàbits arrelats i evitar que els prejudicis manipulin els meus anhels, em sento molt satisfet d’haver elegit aquesta direcció vital.

Crèdit d’imatges: Irene del Real Photography (@irenedelreal_art)

Gari (Gat)

Privacy Settings
We use cookies to enhance your experience while using our website. If you are using our Services via a browser you can restrict, block or remove cookies through your web browser settings. We also use content and scripts from third parties that may use tracking technologies. You can selectively provide your consent below to allow such third party embeds. For complete information about the cookies we use, data we collect and how we process them, please check our Privacy Policy