Els passats 28, 29 i 30 de juny, el CCN havia organitzat una activitat al refugi amic “Vents del Cadí”. Soc sòcia de joves del CCN des de fa un parell d’anys, i des de fa uns mesos visc a l’altra banda del Cadí; vaig pensar que era un bon moment per conèixer aquest refugi i fer nudisme de muntanya, en plena onada de calor. No sabia qui em trobaria, però no m’importava, jo volia gaudir de la natura desprenent-me de tot pes (de roba).

Així doncs, divendres després de la feina vaig agafar el cotxe i vaig baixar pel Túnel de Cadí en un agradable viatge de menys d’una hora, i em vaig plantar al preciós Refugi. Allà m’esperaven un grup de 14 persones despullades que em van donar la benvinguda molt amablement. Jo tinc 29 anys, i allà tothom tenia fills i filles dels voltants de la meva edat i més grans, que no havien vingut. Però no em va importar: venia a gaudir! De seguida em van proposar anar a fer una petita excursió fins als “empedrats”, un increïble gorg d’aigua gelada que em va refrescar després de l’extenuant calor del dia. Eren quarts de deu, però encara era de dia i el sol escalfava força. Tot seguit vam fer un sopar nudista compartint allò que cadascú havia portat i el que van cuinar el Fran, el que porta el refugi, i la seva parella. En acabar, van posar música i vam passar una bona estona ballant a la fresca!

Imatge del refugi de muntanya Vents del Cadí. Autor: Fran Izquierdo

Al dia següent ens vam llevar d’hora i vam anar a fer l’excursió principal del cap de setmana. Vam deixar els cotxes en un camí de terra proper al riu Saldes i vam començar a descendir. Alguns ja es van treure la roba i d’altres vam esperar a ser al riu. Quina sensació més agradable quan, amb tanta calor, vam ficar els peus (amb bambes) dins del riu! La fresca ens va envair i ens va acompanyar durant tot el dia, bona manera de passar l’onada de calor!

Tot i no haver-hi gaire desnivell, la pujada pel riu no era senzilla, hi havia trams de caminar per còdols, grans i petits, fora de l’aigua; d’altres et mullaves els peus; i d’altres t’havies de ficar dins el riu, fins i tot en un lloc concret vam haver de fer cadena per passar les motxilles per sobre dels caps perquè no es mullessin! El paisatge era increïble: roques altíssimes envoltaven el riu i feia la sensació de ser en algun especial, lluny de la civilització. Val a dir que vam estar pel riu tot el dia i no ens vam trobar ni una sola persona.

Anàvem fent parades en petits grogs que anàvem trobant; un d’ells era prou fons i vam poder gaudir fent salts des de diverses alçades i fotos genials! La veritat és que, per sorpresa meva, l’aigua estava bastant calenta. Vam elucubrar que devia ser perquè les roques emmagatzemaven l’escalfor i la deixaven anar a les concentracions d’aigua.

Dos bocins de l’excursió refrescant pel riu Saldes

Arribats a un punt del camí, vam deixar les motxilles i vam continuar sense, nedant en alguns trams, fins arribar a un gorg amb una cascada que no ens permetia continuar. Allò sí que era pau! Banyant-nos sense roba i sense preocupacions. Tot seguit vam tornar on eren les motxilles, vam dinar, i vam fer el mateix camí de tornada. En arribar als cotxes, les energies eren baixes i  teníem tot el cos ple de fang del riu (molt bo per la pell, però embrutava…). Tot això no ens va impedir anar a fer una cerveseta al poble proper (crec que era Guardiola de Berguedà).

Vam tornar cap al Refugi, i després d’una dutxa reparadora, vam sopar conjuntament i vam fer uns beures i uns balls sota les estrelles. Al dia següent algunes persones van anar a fer una petita excursió matinera per recollir herbes, i d’altres vam preferir descansar a les hamaques tot ruixant-nos amb la mànega i visitant el gorg gelat del costat del refugi per no passar tanta calor.

Havent dinat i esperat que baixés la calor, vam anar marxant cap a casa, enyorant ja un cap de setmana esplèndid, amb persones genials i paisatges espectaculars. Ens vam adonar que no importa l’edat que tinguem o la roba o no-roba que portem; allò important és que ens deixem de prejudicis i ens disposem a passar-ho bé i a aprendre les unes de les altres.

Alba Gil Povea