El poc més de quilòmetre i mig de costa que discorre entre la punta de la Móra i la punta de la Creueta, a la comarca del Tarragonès, és ­—amb permís dels espais naturals del delta de l’Ebre— un dels darrers espais de natura verge que podem trobar en la línia de costa de Tarragona. Es tracta d’un tram boscós conegut com a Bosc de la Marquesa; un bosc frondós, principalment de pi blanc, delimitat al sud per uns penya-segats que donen pas al blau del Mediterrani. Enclavades entre els roquerars, descobrim a peus del bosc dues petites platges de llarga tradició nudista: Roca Plana i Waikiki. Es tracta, per tant, d’un indret idoni per a gaudir del naturisme, una petita perla de natura enmig de la costa Daurada.

El nom del bosc fa referència a una marquesa, propietària dels terrenys, que durant el boom urbanístic que patia el litoral tarragoní als anys seixanta va rebutjar una oferta de compra de la finca. Aquesta circumstància va permetre que encara avui en dia aquest racó es mantingui intacte i estigui catalogat com a espai natural protegit.

La geografia d’aquest petit tram de costa confereix a totes dues cales una orientació perfectament encarada al sud. Això fa que, quan mirem l’horitzó des de la platja a primera hora del matí, rebem el sol per la nostra esquerra, entre els pins, mentre l’extrem est de les dues platges queda a l’ombra. Pel capvespre, emperò, el sol es pon per la nostra dreta, i l’ombra apareix a l’extrem oest. Aquesta característica impedeix que puguem gaudir de la sortida del sol per l’horitzó (i evidentment tampoc de la posta).

A vista d’ocell, l’únic rastre de civilització humana que hi trobem son les restes d’un antic embarcador romà, esculpit a les roques de l’extrem oest de la platja de Roca Plana. Va ser descobert l’any 2017 i es creu que podria haver tingut un paper clau en la construcció de la ciutat de Tàrraco, com a moll de càrrega utilitzat per embarcar els pesats carreus que s’extreien de la pedrera del Mèdol (situada a tan sols un quilòmetre cap a l’interior) i transportar-los en vaixell fins la capital de la Hispània Citerior, en una breu travessia per mar. Si mai us trobeu gaudint de la platja de Roca Plana i us pica la curiositat, podeu enfilar pel roquissar de l’extrem oest de la platja i avançar una mica per treure el nas a les restes de l’embarcador: un moll de pedra de tall recte, amb un canal interior de 50 metres de llargada on atracaven les naus. El pas del temps ha fet que la sorra s’hi acumuli i el canal no mostri la fondària d’aleshores, i el moll és ara la llar d’algues, musclos i crancs; però, tot i així, fent un exercici d’imaginació, hom pot reviure com era la platja de Roca Plana fa 2000 anys, amb embarcacions carregades de les pedres amb què s’alçarien les muralles, el circ o l’amfiteatre de la Tàrraco romana.

Deixant de banda la vista d’ocell i tocant ara de peus a terra, ens adonem que —malauradament— l’antic embarcador no és l’única resta d’origen humà en aquest paratge: els plàstics, les burilles i les restes d’acampades i fogueres il·legals tant al bosc com a la platja s’han incrementat en els darrers anys i han posat en perill l’ecosistema d’aquest indret, que ja de per si presenta un risc d’incendi molt elevat i hauríem de maldar per respectar-lo i preservar-lo. L’augment d’aquesta problemàtica està lligada, en part, al fet que el nombre de persones que visiten la zona s’ha incrementat força en els darrers anys.

Segons que diuen els freqüentadors més veterans d’aquestes platges, sembla que fa una colla d’anys l’indret no era especialment concorregut, i hi acudien naturistes en busca de pau i natura pel fet que era un lloc tranquil, on es podia gaudir del mar i l’ombra del pins, i on la pràctica del nudisme estava àmpliament estesa no només a ambdues platges, sinó també al propi bosc de la Marquesa. Tot i això, en la darrera dècada aquestes dues platges s’han popularitzat molt i ara són força més freqüentades que aleshores. Això ha provocat també que, sobretot a la Waikiki, la presència tèxtil sigui força significativa.

Parlem ara de les platges en si. Tot i que tant el bosc de la Marquesa com el mar Mediterrani les abracen totes dues i les doten d’uns certs elements paisatgístics comuns, cadascuna d’elles presenta una personalitat pròpia, cosa que les fa a la vegada ben diferents l’una de l’altra.

La platja situada més a l’est és la platja de Roca Plana, també coneguda com a Calabecs. És la més propera a La Móra, i es troba pràcticament a nivell de bosc. És una platja no massa ampla, de sorra fina, amb roquerar a tots dos extrems. Les roques de la pròpia platja la subdivideixen en quatre seccions diferenciades: dues més grans als extrems i dues més menudes al mig, tal com si fos una successió de cales arrenglerades una a continuació de l’altra. A l’estiu, el so de les cigales, que conforma la banda sonora pròpia del bosc durant tot el dia, s’estén de bon matí des dels pins fins la platja, on es mescla amb el so de les onades que trenquen sobre la sorra. Aquesta mescla de sons de mar i muntanya confereix una certa màgia a aquesta platja; és una música que ens regala la natura, perquè l’escoltem estirats a la sorra mentre gaudim del sol, la brisa i la olor del mar, que acaben de completar l’agradable experiència sensorial.

L’altra platja és cala Fonda, sovint més coneguda pel nom de Waikiki (en referència a les famoses platges de Waikiki, al Hawaii), tot i que algú la coneix també com a platja de l’Arboçar. Aquesta platja és diferent a l’anterior: tal com indica el seu nom es troba enfonsada respecte del bosc, arrecerada dins una gran mossegada en els penya-segats que sostenen els arbres. És per això que l’accés és més complicat que el de Roca Plana: cal descendir per un costerut corriol que salva el desnivell entre el bosc i la platja. Encarada a les aigües del Mediterrani, rodejada de penya-segats i coronada per pins, aquesta platja permet fer volar la imaginació i fer-te sentir en l’escenari d’una història de pirates, d’aquells que tant van rondar per les nostres costes en el passat.

Totes dues platges tenen un fons marí sorrenc i de poca profunditat que, juntament amb els roquissars, completa un ric mosaic marí que acull una bona representació d’espècies de peixos, crustacis i algues. Les dues platges són els espais de confluència entre aquest ecosistema marí i el conformat pel Bosc de la Marquesa, amb pins, savines, matolls, margallons, fenoll marí, insectes, aus… Tota aquesta natura verge ens convida a la pràctica del naturisme, ens ofereix un entorn perfecte per gaudir de la nuesa i, com no podia ser d’una altra manera, ens reclama que en tinguem cura, que l’estimem i la tractem amb respecte, i que l’únic rastre que hi deixem siguin les petjades dels peus descalços sobre la sorra.

Òscar Hernández Rodríguez