Pot semblar mentida, però just enmig de dues grans infraestructures com són el port de Barcelona i l’aeroport del Prat hi trobem un petit oasi de natura que viu impassible a l’atrafegada càrrega i descàrrega de contenidors de mercaderies arribats per mar i a l’incessant vaivé dels avions. Es tracta de l’espai natural protegit del delta del Llobregat; un espai que, si bé per les seves dimensions pot quedar eclipsat pel seu veí ebrenc, juga un paper molt important com a ecosistema, i especialment com a zona de pas per a les aus aquàtiques migratòries. Ben a tocar d’aquest indret podem trobar, a més, algunes platges on gaudir del naturisme.

Com a accident geogràfic, el delta del Llobregat abraça una extensió de 98 km2 entre el massís del Garraf i Montjuïc, ocupat en gran part pel parc agrari del Baix Llobregat, una extensa zona de conreus de llarga tradició agrícola, d’on provenen bona part dels productes de proximitat per a les poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Emperò, els espais naturals protegits, que conformen el nucli d’interès mediambiental del delta, es concentren al voltant d’un grapat d’aiguamolls i maresmes que discorren seguint la costa a partir del marge dret del riu en la seva desembocadura: quatre estanys principals (l’estany de Cal Tet, l’estany de la Ricarda, l’estany del Remolar i la maresma de les Filipines), acompanyats d’un seguit de basses i estanyols més menuts, tot combinant zones de canyissar, jonquera, salicornar, prat humit, pineda, dunes i platges.

Hi ha diversos itineraris que ens permeten gaudir d’aquests espais (algunes parts, per motius de conservació, estan obertes sols en uns horaris específics), així com de tota la biodiversitat que allotgen, especialment, com hem dit, de la referent a les aus: martinets blancs, fotges, teixidors, camallargs, polles d’aigua, bernats pescaires, flamencs, corbs marins, corriols camanegres, puputs, perdius de mar… Al llarg dels recorreguts hi ha algunes petites torres-mirador de fusta que permeten contemplar els diferents estanys i prats, així com diversos aguaits i punts d’observació d’aus on és habitual trobar-hi amants de l’ornitologia que, silents i pacients, gaudeixen de la rica avifauna que pobla l’indret. També hi podreu veure alguns “hotels per a insectes”, unes estructures construïdes amb elements naturals que ofereixen un refugi a diverses espècies d’insectes voladors, com ara les abelles o les vespes solitàries, que conformen una peça clau dins l’ecosistema.

L’acció de ésser humà en les darreres dècades  —més accentuada a inicis del segle XXI— ha alterat en gran mesura aquest entorn i ha provocat que la seva extensió es reduís, principalment a causa de les respectives ampliacions de les dues infraestructures que hem mencionat al principi, el port i l’aeroport, que es van produir de manera pràcticament simultània durant els anys 2000. A arrel d’això, la maresma del Pas de les Vaques, que antigament completava el mosaic, va desaparèixer completament; i per acabar-ho d’adobar, el desviament del riu per deixar lloc a l’ampliació del port va fer passar a la història un seguit de platges que enllaçaven l’antiga desembocadura amb els espais naturals. Aquestes platges eren clau en la dinàmica natural de transport de sorra pels corrents marins cap a les platges situades més al sud, de manera que la seva desaparició ha esdevingut un dels factors que més ha agreujat la problemàtica (de la qual parlarem al final de l’article) que afecta les platges del delta, incloent-hi les de tradició nudista.

Els espais naturals del delta del Llobregat estan flanquejats per una renglera de platges que discorren entre el Prat i Viladecans, algunes de les quals són de tradició nudista.

Les primeres platges que trobem, just al sud de la desembocadura, a l’alçada de l’estany de Cal Tet, són la platja de Ca l’Arana i la del Semàfor. Ambdues platges són inaccessibles perquè queden dins una àrea restringida de l’espai natural; són indrets completament reservats a la fauna i flora autòctones, on les aus poden niar lluny de la presència humana o, en el cas de les espècies migratòries, descansar en la seva llarga travessia entre el continent africà i l’europeu. Aquestes platges queden separades de la resta per un tram de roques a l’alçada de l’estany de la Ricarda.

Una mica més avall trobem la platja de la Ricarda: la platja naturista del Prat. Val a dir que no és ni de lluny la platja més espectacular que pugueu visitar, en part pel fet que un mur d’espigó la contorneja i la isola de l’entorn natural que l’envolta. És una platja força petita, però tot i així compta amb una dutxa i amb una torre de socorrisme, incorporada recentment. Està ben senyalitzada, i la seva tradició nudista gaudeix de bona salut a dia d’avui. A més, es troba mitjanament apartada dels nuclis de població (la ciutat del Prat se situa un pèl més terra endins, després de l’aeroport), però arribar-hi no és complicat: una opció és agafar un autobús que durant l’estiu connecta el Prat amb les platges, tot rodejant les pistes d’aterratge i enlairament de l’aeroport. Per accedir-hi cal creuar un pont que, des de davant del centre municipal de vela, la separa de la resta de platges del Prat. Tot i que es troba dins l’àrea metropolitana de Barcelona, la Ricarda no és una platja gaire tumultuosa, per bé que després de cada temporal queda molt minvada (de vegades completament desapareguda), i anar-hi un cop ha tornat la calma pot suposar, pels menys matiners, trobar-se que amb prou feines hi ha lloc per jeure en el bocí de sorra que el mar abrivat no ha gosat empassar-se.

Baixant una mica més, després de la llarga platja del Prat, que s’estén vora la pineda de Can Camins i l’estany de la Roberta, arribem a la següent platja de tradició nudista: la platja del Remolar, ja pertanyent al terme municipal de Viladecans. La platja del Remolar es troba a l’alçada de la maresma de les Filipines, i està delimitada al nord per l’estany del Remolar (que té una sortida al mar), i al sud per la riera de Sant Climent. Aquesta platja, en comparació amb la de la Ricarda, és una platja molt més llarga, ampla i bonica; es tracta de la platja més verge de la província de Barcelona (juntament amb l’adjacent platja de Cal Francès). Aquesta platja no és altra cosa que l’indret on l’espai natural del Remolar-Filipines topa amb el mar, tot creant una franja dunar amb vegetació pròpia d’aquest ecosistema. La platja no compta amb servei de socorrisme ni dutxes, tan sols amb algunes papereres. L’accés no és gaire senzill, donat que no hi arriba cap carretera, i això fa que sigui una platja gens massificada, a estones pràcticament deserta. La manera d’arribar-hi és amb l’autobús 46, que surt de la plaça d’Espanya de Barcelona, o l’L99, que surt de Castelldefels; en ambdós casos cal baixar a la parada de l’aparcament per a empleats de la terminal 1 de l’aeroport, des d’on cal continuar a peu carretera avall fins accedir a l’espai natural del Remolar-Filipines, i aleshores agafar el camí que va recorrent el braç de la Vidala fins la pineda del Remolar, punt on segueix baixant paral·lel a la riera de Sant Climent fins arribar a la platja. La passejada, d’uns 30 o 40 minuts des de la parada d’autobús, es fa molt agradable, i pel camí et toparàs amb un parell de torres-mirador i un encreuament de camins des d’on hom pot desviar-se a veure la maresma de les Filipines (amb alguns aguaits), tot passant per un prat d’orquídies i una estació biològica. Aquesta platja és, sens dubte, un lloc idoni per a gaudir del naturisme.

Si travessem la riera de Sant Climent i seguim baixant cap al sud, tot avançant per la platja de Cal Francès, o de les Filipines (també verge i de tradició nudista), arribarem al cap d’un quilòmetre i mig a l’accés de la platja de la Murtra, que compta amb un tram de tradició nudista, senyalitzat com a tal. Es tracta d’una platja força ampla, amb sorra fina i una passarel·la amb diferents accessos a la platja, dutxes i papereres. L’accés és senzill pel fet que compta amb parada d’autobús i aparcament. Aquesta platja també forma part del delta del Llobregat, però ja en un tram en el que les maresmes dels espais naturals han deixat pas a una pineda, que més enllà donarà pas a una successió de càmpings i urbanitzacions costaneres fins arribar a Castelldefels.

Si cerqueu una imatge de satèl·lit actual de la platja de la Ricarda (la primera de tradició nudista de què hem parlat) veureu que, a dia d’avui —desembre de 2019— la platja no existeix, i el mar repica directament contra les roques que la delimitaven. On ha anat a parar tota la sorra?

Els culpables són els temporals de principis de la tardor, que fan que el mar arrossegui la sorra i la faci desaparèixer. Cap al juny s’hi torna a abocar sorra per a fer ressorgir la platja altre cop, en un procés car i costós. Abans que es fes l’ampliació del port, s’havia establert un equilibri natural que feia que els corrents marins s’enduguessin la sorra de les platges annexes a l’antiga desembocadura i la distribuïssin al llarg de les platges situades més al sud, fins a les de Castelldefels, de manera que jugaven un paper de magatzem natural de sorra per a la resta de platges, un magatzem que s’anava abastint dels sediments transportats pel riu dècada rere dècada. Quan va desviar-se el Llobregat, però, l’equilibri natural va trencar-se fins a tal punt que l’única manera de mantenir la sorra de les platges del Prat, que són ara més vulnerables, és abocar-ne de nova quan comença l’estiu. La platja de la Ricarda, com dèiem, és el millor exemple d’aquesta problemàtica: quan va començar el nou segle tenia una llargada d’uns 700 metres i una amplada de més de 40 metres, mentre que el passat estiu, després de la reposició de sorra, amb prou feines arribava al centenar de metres de llargada i a la quinzena d’amplada.

Tot això ja es va preveure quan va estudiar-se l’ampliació del port, i per a solucionar-ho es va crear una platja tancada al públic i molt ampla al costat de la nova desembocadura, la platja de Ca l’Arana (que hem esmentat abans), a fi que suplís les platges desaparegudes en el seu paper com a magatzem natural de sorra. D’aquesta manera, es creu que al llarg dels anys s’acabarà establint un equilibri natural similar al que existia abans de les obres d’ampliació, però que impliqui abastir periòdicament de sorra la nova platja de Ca l’Arana.

Cal recordar que aquesta avinentesa no és, ni de bon tros, exclusiva de la zona del Llobregat: grans trams del litoral, com ara la costa del Maresme, depenen ara de la reposició anual de sorra per tal que les platges no s’esfumin. Durant el segle XX, aquestes costes van patir grans modificacions que van alterar la dinàmica natural d’alliberament de sediments per part dels rius i rieres, i la creació de barreres molt a tocar de la línia de costa (vies de tren, edificis o passeigs marítims) va trencar l’equilibri natural d’avenç i retrocés de les platges, impedint que la sorra s’hi pogués assentar i resistir els temporals com havia fet fins aleshores. La creació d’espigons no ha estat una solució definitiva al problema, i ara per ara aquestes platges requereixen d’un manteniment costós i constant. Situacions com aquesta ens mostren una vegada més que la natura sovint genera equilibris molt delicats, que han trigat molt de temps a establir-se però que poden ser alterats per l’acció de l’ésser humà de forma total i irreversible. A la vista d’això, doncs, hem de maldar per preservar-los i no sobreestimar la seva vulnerabilitat.

Tanmateix, no tot són males notícies per a la colla de platges de tradició naturista del delta del Llobregat: en els darrers anys han augmentat les iniciatives de conservació de la biodiversitat dels espais naturals que les envolten, com la reinserció de la llúdriga, la repoblació de les colònies de flamencs, l’alliberació de tortugues de rierol per a contribuir a la conservació de l’espècie i l’ajut a la reproducció de diverses aus protegides o en perill crític d’extinció. Però encara queda molta feina per fer!

En definitiva, gaudir d’un dia de platja en el delta del Llobregat és, sens dubte, una molt bona experiència naturista. Si hi aneu, refresqueu-vos al mar en un bon dia de sol, relaxeu-vos a la sorra i no dubteu a aprofitar l’ocasió per passejar-vos per un entorn natural tan desconegut per a tanta gent, però alhora tan important per a tantes espècies.

Òscar Hernández Rodríguez

Imatge destacada de Centre Europeu Bcn.