La Marina Alta és una comarca del País Valencià, aproximadament a mig camí entre les ciutats de València i Alacant, però ja dins la darrera província. Es tracta d’una comarca molt accidentada, marcada pel final peninsular de la serralada Prebètica, que s’hi submergeix per a reaparèixer a les illes Balears. La relativa dispersió de la població comarcal, sense grans ciutats turístiques del nivell de les properes Benidorm i Gandia, i una longitud de 70 km de costa que reparteix les aglomeracions, la converteixen en un territori bastant tranquil dins d’una regió maltractada per un urbanisme descontrolat i invasiu.

La morfologia geogràfica accidentada constitueix, en les costes comarcals, un dibuix ple de xicotetes cales, racons i caps, d’una gran diversitat i que es presten a l’exploració i el descobriment per a tots aquells que cerquen una connexió amb la natura, sense deixar de banda espais més accessibles per als que viatgen en família o que, simplement, no disposen del temps o dels recursos per arribar a moltes cales. En este article faré un recorregut pels espais naturistes de la costa de la Marina Alta, i posaré èmfasi en el tipus de tradició i ambient present a cadascun, ja que el nudisme a la comarca es troba molt minoritzat i delimitat a certs espais concrets que moltes vegades no es troben ni definits com a nudistes als propis webs promocionals.

Començant pel nord trobem l’única cala nudista de Dénia. La capital de la comarca, ciutat de poc més de 40.000 habitants i amb una important tradició marinera, està dominada pel seu imponent castell, testimoni dels segles en què la ciutat jugava un important paper polític i comercial. A l’extrem oriental del nucli urbà, al final de la urbanització de les Rotes, es troba la cala de l’Aigua Dolç o de les Arenetes, una caleta rocosa amagada entre cingles a la qual s’accedeix per unes escales des de la urbanització. El seguiment nudista, com a la resta de les platges de tradició de la comarca, s’hi ha tornat irregular i molt minoritari, especialment durant les setmanes centrals de l’estiu, tot i que esta cala ha presumit sempre d’una ferma cultura naturista. Practicar el naturisme ací és més còmode de bon matí o al tardet (al capvespre), i encara que la “cala”, com se l’anomena popularment, està arrecerada dels grans espais turístics de la zona, es tracta d’un indret cada vegada més freqüentat pels visitants que accedeixen al seu entorn natural, i per tant cada vegada més ocupat per tèxtils. Igualment, val la pena pegar una volta pels espais naturals de la cova Tallada, utilitzada antigament per a l’extracció de pedra tosca, i del cap de Sant Antoni, la continuació del massís del Montgó cap a la mar, declarat Parc Natural i de gran valor ecològic i paisatgístic. A més, val la pena visitar la Torre del Gerro, una de les torres de guaita més espectaculars de la zona. Tingueu en compte que aparcar a les Rotes és complicat i a l’estiu cal fer reserva per accedir a la cova, de manera que és recomanable planificar la visita amb temps i arribar-hi caminant des de la ciutat.

A l’altra banda del cap de Sant Antoni trobem el municipi de Xàbia, que ofereix un seguit de cales i platges de gran diversitat. Platges familiars com l’Arenal, la més turística i l’única platja d’arena del terme municipal, o la platja de la Grava al barri mariner de Duanes de la Mar, són les més accessibles i urbanes. Per a trobar els entorns nudistes ens hem de traslladar al sud-est del municipi, on un xicotet sistema muntanyós coronat pel puig de la Llorença trenca el pla de Xàbia. A l’entorn del cap Prim és on es troben les cales més adients per a la pràctica del nudisme. Per una banda, mirant cap al nucli urbà, la cala del Francés i la cala Sardinera, amb el corredor rocós que les connecta i que és perfectament transitable a peu un dia de bona mar. Cap d’estes dues cales de còdols no figura oficialment com a nudista i tal condició és efectivament irregular, ja que en les setmanes centrals d’estiu es poden arribar a massificar. Tot i això, fins a mitjan juliol i a partir de setembre el seu clima és de convivència harmònica de tèxtils i nudistes. Es tracta en certa manera d’un ideal de platja no etiquetada en què es respecta la llibertat de vestimenta. El seu ambient és alternatiu i tranquil, especialment a la Sardinera, la més apartada de les dues. Esta última és perfectament, per la seua morfologia de badia menuda, la platja més arrecerada i amb les aigües més tranquil·les i netes de tot Xàbia. Hi ha tres maneres d’accedir a esta zona: pel Francés des de cala Blanca, que disposa d’aparcament, caminant sobre les roques; també pel Francés aparcant al camí de cala Blanca i entrant per una porta metàl·lica, sempre oberta, que pertany a la finca de la família Lambert, i baixant per les escales; i per la Sardinera des de la creu del Portitxol, seguint el sender senyalitzat.

Des d’este mateix punt es pot accedir a la vessant oriental del cap Prim, on es troba la badia del Portitxol, l’altra gran zona nudista de Xàbia. Esta badia, dominada per l’illot homònim i que en dies clars permet vistes d’Eivissa, és un dels únics espais verges que queden a la costa del municipi. Un espai a protegir per la seua extensió de bosc de pins i per la seua variada flora. A més, els nudistes tenim un motiu addicional per a reivindicar-lo: es tracta de l’indret menys massificat i envaït de tota la costa de Xàbia, i per tant el que més convida a la pràctica del naturisme. Tot i que les seues cales tampoc no són oficialment nudistes, la virginitat de l’entorn i la seua poca afluència fan més que desitjable una bona nedada sense banyador. Els únics companys que solen estar-hi presents són alguns bussejadors i, en èpoques centrals d’estiu, alguns banyistes tèxtils que fugen de la massificació de la veïna Cala Barraca. Des de la mateixa, i fins a la punta del cap Prim, es pot gaudir d’un continu rocós fàcilment transitable i al llarg del qual hi ha nombrosos punts ideals per a banyar-se i descansar. Cal destacar també els Pallers, un sistema d’esculls fàcilment accessibles i envoltats d’unes aigües netes i tranquil·les.

L’accés és fàcil: des de la creu del Portitxol en direcció a la Cala Barraca i desviant-vos a l’esquerra per un antic sender fora de mapa, o des de la mateixa cala en direcció nord. És aconsellable anar preparat amb escarpins o algun tipus de calçat per a no ferir-se els peus, i cal tindre en compte que, encara que no ho sembli veient el mapa, una excursió completa a esta zona pot ocupar diverses hores, així que aneu ben preparats amb aigua i menjar. També és molt recomanable aprofitar per a visitar la punta del cap Prim, que brinda uns gratificants paisatges i un entorn natural de gran riquesa a només vint-i-cinc minuts caminant des de la creu.

Finalment, seguint en direcció sud pel mateix sistema de muntanyes i penya-segats, trobem l’última cala nudista de Xàbia, i l’única oficialment reconeguda com a tal: la Cala Ambolo. Una cala enclavada a la base d’un penya-segat entre extensos cantalars, i dominada per la bonica illa del Descobridor. Es tracta d’una platja molt aïllada però prop d’una zona altament urbanitzada, i per tant és accessible sense dificultat per unes escales. Tanmateix, a l’estiu és poc aconsellable realitzar el recorregut d’anada o de tornada en hores de ple sol ja que el pendent és pronunciat i pot resultar molt fatigós. La cala brinda un ambient salvatge i en certa manera indòmit, ja que mira cap a Xaloc, completament d’esquenes als nuclis principals de Xàbia. Per la mateixa condició geogràfica, l’estat de la mar acostuma a ser més salvatge. Cal tenir present que és una cala poc arrecerada, molt oberta a la mar i de relativa profunditat, en què és fàcil trobar un onatge més intens que les cales anteriors. En tot cas, és ben sabut a Xàbia i a Benitatxell que si la mar a les cales de llevant i xaloc està moguda, a la badia de Xàbia estarà més tranquil·la, i a la inversa, de manera que Ambolo pot servir bé de referència. Pel que fa al naturisme, cal destacar que malauradament es una platja pràcticament textilitzada, amb moltíssima afluència als estius i només un racó meridional encara naturista. Tanmateix, la poca tradició que hi queda és resilient, de manera que es tracta d’un espai a reivindicar.

L’accés és fàcil: des de la creu del Portitxol en direcció a la Cala Barraca i desviant-vos a l’esquerra per un antic sender fora de mapa, o des de la mateixa cala en direcció nord. És aconsellable anar preparat amb escarpins o algun tipus de calçat per a no ferir-se els peus, i cal tindre en compte que, encara que no ho sembli veient el mapa, una excursió completa a esta zona pot ocupar diverses hores, així que aneu ben preparats amb aigua i menjar. També és molt recomanable aprofitar per a visitar la punta del cap Prim, que brinda uns gratificants paisatges i un entorn natural de gran riquesa a només vint-i-cinc minuts caminant des de la creu.

Cal assenyalar que la cala Ambolo es troba oficialment clausurada a causa del perill d’esllavissades. Amb este motiu l’ajuntament ha prohibit l’aparcament a no residents en el carrer que dona a la cala, cosa que hi dificulta l’accés. Tot i això, vos aconselle que aquesta situació no vos faça renunciar a una visita que val molt la pena. A més, esta zona de Xàbia ofereix una gran diversitat de miradors costaners que permeten descobrir uns paisatges de gran bellesa dominats per les antigues torres de guaita, gran patrimoni històric que compartim molts mediterranis.

Seguint el mateix sistema de penya-segats cap al sud, ja en el municipi del Poble Nou de Benitatxell, hi ha dues cales de còdols extraordinàries: la cala dels Testos i la cala del Moraig. Situades l’una molt a prop de l’altra, es troben al final de l’imponent Barranc de l’Infern, els escarpats i accidentats cingles del qual fan justícia al seu nom i ofereixen un paisatge salvatge d’elevades muntanyes. Per accedir a la Cala dels Testos cal seguir un sender des de l’aparcament que hi ha al carrer que dona a la zona del Moraig, i baixar pel fons del barranc fins la xicoteta, aïllada i íntima cala que es forma a la seua desembocadura. Cal tindre en compte, això sí, que al final d’esta ruta és necessari descendir una paret vertical de diversos metres amb l’única assistència d’una cadena, de manera que només és aconsellable visitar este indret si la persona disposa d’una bona condició física i està acompanyada, ja que la falta de cobertura mòbil complicaria un rescat en cas d’accident.

Dit això, la cala ofereix l’ambient més tranquil i més agradable de la contrada, i és definitivament un bon premi a l’esforç fet per arribar-hi. La seua tradició nudista és irregular, sol ser poca gent la que hi practica el naturisme, i l’ambient en qualsevol moment donat està molt marcat per les persones que s’hi troben, ja que la cala només fa 30 metres de llarg. En tot cas, els possibles tèxtils que hi haja no poden suposar una majoria tan gran com a la veïna cala del Moraig, la platja més concorreguda de Benitatxell. Es tracta d’una cala morfològicament molt similar a la d’Ambolo, situada entre penya-segats, entre cantalars, molt oberta al mar i orientada a llevant. Tanmateix és una platja més fàcilment accessible amb cotxe, i disposa de més serveis, com socorrista o un xiringuito als estius. Com a conseqüència, també té una gran afluència i la seua activitat naturista es redueix a l’extrem septentrional de la platja. Com passa amb Ambolo, això suposa una reducció dràstica de la presència naturista que hi havia arribat a haver entre els anys 80 i els 2000. En comparació amb la gran quantitat de tèxtils, els nudistes solen ser ben pocs. Això sí, concentrats en una franja de tal manera que l’experiència resulta relativament còmoda. Com sempre, una platja tan profunda i oberta al mar sol tindre més corrents que altres més arrecerades, per tant no és tan recomanable per a famílies com la del Francès o la Sardinera. I també com en qualsevol platja de còdols, és recomanable portar escarpins per accedir a l’aigua, per a evitar ferir-se amb una roca o clavar-se una punxa d’eriçó.

Per altra banda, l’atractiu geogràfic de la zona és molt digne de menció. A part de l’imponent Morro Falquí, visible des de la cala, es pot visitar la cova dels Arcs, on desemboca el riu Blanc, un riu subterrani que baixa des de la serra de Bèrnia i on alguns bussejadors han perdut la vida. També s’hi troba la falla, la marca del trencament del penya-segat que va formar la platja, que ofereix unes boniques vistes a les galeries subaquàtiques que custodia.

Més cap al sud de la comarca arribem al poble de Moraira, dins del municipi de Teulada-Moraira, que presumeix de nombroses platges i cales, així com d’un nucli mariner de gran bellesa i d’un interessant patrimoni històric, novament conformat per una torre de guaita i una torre-castell, el castell de Moraira. A més a més, els accidents geogràfics com el Cap d’Or (on es troba la torre) i les tosqueres són dignes d’una accessible visita a peu. Tot i tractar-se d’un nucli secundari, de poca població, la seua extensió urbanística ocupa pràcticament tot el territori útil al seu voltant, formant un continu amb les urbanitzacions de les veïnes Benissa i Calp, on s’ha deixat poc territori lliure per a boscos i espais naturals. Les seues costes estan igualment envaïdes per cases pràcticament a vora mar i vies de comunicació. Però fins i tot al mig d’estes construccions hi ha lloc per a l’última platja nudista de la comarca: la cala del Cap Blanc.

Situada a recer d’un penya-segat, esta platja de còdols i roques és la més llarga de les platges oficialment nudistes, i la seua extensió li permet ostentar un sector nudista suficientment consolidat per a permetre gaudir còmodament d’un dia de platja sense banyador. Com és habitual, l’espai on s’agrupen els nudistes es troba allunyat de l’accés a la cala, que es realitza a través d’un camí des de la urbanització, ja que a les zones immediatament accessibles s’hi solen quedar les persones tèxtils. Igualment, per la complicada accessibilitat, l’afluència de la cala sol ser molt inferior a la de la resta de platges del municipi i l’entorn certament mereix una visita per a connectar amb la natura, el paisatge i la fauna marina, rica gràcies a la virginitat de l’indret.

Igualment interessant és realitzar una ruta per les diverses cales que poblen este entorn costaner, com les Platgetes, la cala Baladrar o la Fustera, totes elles de gran bellesa i fàcilment accessibles en cotxe. També existeix un sender ecològic que comunica este sistema de penya-segats i cales i fa molt atractiu el descobriment del seu entorn natural. La ruta entre Moraira i Calp fa uns 8’5 km. A més a més, a Calp es troba el Penyal d’Ifac, una imponent penya de 332 metres que domina el paisatge municipal i que constitueix una fita única en tot el País Valencià. El territori és considerat Parc Natural, de manera que es troba en un bon estat de conservació, sense intrusisme urbanístic al seu interior, i amb una gran riquesa d’espècies vegetals i animals. Més al sud, a la Serra de Bèrnia, i la seua extensió cap a la mar, la Serra de Toix, la comarca de la Marina Alta dona pas a la Marina Baixa, una part de la comarca històrica de la Marina que compta també amb una rica diversitat de platges i cales nudistes, però que descriurem en un altre article.

Fins ací el recorregut naturista per la costa de la Marina Alta. Abans d’acabar m’agradaria resumir breument la situació del nudisme a la comarca i oferir uns últims consells per a una visita a la zona. En primer lloc, aquells que desitgeu descobrir la comarca heu de tenir present que el transport públic és molt limitat. L’única línia de tren de què disposa comunica amb Alacant i és d’interior entre Dénia i Calp. Per arribar als pobles costaners cal utilitzar les línies de bus que recorren els principals nuclis, algunes de les quals permeten accedir a diverses urbanitzacions i fins i tot a algunes cales. Així i tot, molts espais naturals queden incomunicats per transport públic i per tant cal accedir-hi a peu, amb bicicleta o amb un vehicle privat. A més, en tractar-se d’espais apartats de les grans poblacions i amagats entre penya-segats, algunes vegades no no hi haurà cobertura mòbil i la longitud de les rutes a peu pot obligar a proveir-se d’aigua i menjar. Pel fet que totes les cales nudistes són de còdols, cantals i roques, també és recomanable anar sempre equipats amb escarpins per entrar a l’aigua i calçat resistent per a caminar sobre la roca, ja que les xancles habituals es fan malbé fàcilment sobre eixos terrenys. Existeixen sabates híbrides que permeten realitzar rutes per senders de muntanya i entrar a l’aigua amb elles posades, i són recomanables per a rutes de diversos dies.

Pel que fa al naturisme a la comarca, de forma general es pot dir que ha viscut un estat de recessió important en els últims anys, fruit d’un augment del número de turistes tèxtils i d’una molt limitada renovació generacional dels seus practicants. Moltes cales amb llarga tradició nudista s’han vist ocupades quasi en la seua totalitat per tèxtils, o s’han vist molt sectorialitzades. En canvi, molts espais aïllats, de baixa ocupació i sense consideració oficial de zones nudistes gaudeixen d’un ambient molt favorable a la seua pràctica. Fins i tot es podria dir que estan “ressuscitant” gràcies al nudisme, arrossegant a molts “pelegrins” que cerquen allunyar-se de la massificació. Per tant, és important reivindicar-los com a espais naturistes, ja que en els pròxims anys aniran obtenint més atenció per part dels promotors del turisme local.

Marc Pedrós Estalrich

Algunes imatges d’aquesta pàgina han estat extretes de Google o Twitter, i hem assumit que són de domini públic. Si en trobes una de teva i no vols que aparegui aquí, avisa’ns i l’esborrarem.