Al sud d’Eivissa, amb els ulls posats en Formentera, es troba el parc natural de Ses Salines, un oasi que dista de l’ambient massificat, d’hotels i discoteques, que presenta la meitat occidental de l’illa. Espai protegit des del 2001, presenta una curiosa simbiosi entre el paisatge natural i els indrets modificats per l’acció humana en una tradició mil·lenària, com ho són els estanys d’evaporació dedicats a la recol·lecció de sal, una pràctica que presumiblement es remunta als temps en què els fenicis havien colonitzat l’illa i l’havien anomenat “illa del déu Bes” (Ibossim), amb la mateixa etimologia que l’actual topònim. Són estanys que pareixen miralls del cel i que s’estenen en un canal entre dues fileres quasi paral·leles de muntanyes, per l’obertura de les quals, en dies clars, es veu Formentera com si fos una part més d’Eivissa. Aquí fan parada els flamencs en les seues migracions anuals, oferint un bell espectacle a qui els veu alçant el vol. Més enllà de la singularitat de l’entorn, el parc natural de Ses Salines compta amb diversos espais on la pràctica del nudisme és habitual.

En aquest article vorejarem la costa meridional de l’illa començant pels punts més pròxims a la ciutat d’Eivissa –dita popularment Vila–, o el que esdevé la part més oriental de la península d’aquest parc, fins a la part més occidental. Iniciarem el recorregut a la platja de la Sal Rossa, final de la molt massificada platja d’en Bossa, plena d’hotels, resorts i discoteques conegudes per tot el món, que ara no venen al cas. La platja de la Sal Rossa no és un espai de tradició naturista, ni la seva pràctica és usual, però és el darrer punt verd de la platja d’en Bossa, amb l’ecosistema dunar preservat i aigües cristal·lines, i amb una torre de guaita anomenada Torre de la Sal Rossa o d’Es Carregador, que és la porta d’entrada a la zona de la península. Passada aquesta torre es troba una caleta rocosa anomenada la Xanga, que es creu que en època romana podria haver estat un port on es carregava la sal extreta dels estanys. Seguint el camí en direcció sud, es voreja una zona accidentada, retallada, on Rafael Alberti i la seua dona María León s’amagaren a l’esclat de la Guerra Civil, que els sorprengué a Eivissa. 

Poc més endavant s’arriba a la platja d’Es Cavallet, arenosa i extensa, amb un alt grau conservació de l’ecosistema dunar, declarada oficialment nudista en plena Transició, mantenidora d’una tradició que encara perdura. S’hi pot arribar resseguint l’itinerari costaner des de la platja d’En Bossa, però també en cotxe, per la carretera que passa pel costat d’alguns estanys i desemboca en un conjunt d’aparcaments de pagament. Als camins laterals és possible aparcar-hi, però en juliol i agost és quasi missió impossible. S’hi pot anar en bus, el que va d’Eivissa a Ses Salines, baixant a la botiga de queviures de Ca’n Tixedó, propera al llogaret de Sant Francesc de s’Estany, per després creuar amb màxima precaució la carretera i resseguir el camí que du a Es Cavallet. La primera visió de la platja pot resultar una experiència decebedora per al naturista perquè pareix totalment envaïda per tèxtils, però només cal vorejar la línia de platja en direcció a migjorn, cap al tram central, per evidenciar una absència de banyadors gairebé total. A la part final, quan s’arriba al bar Chiringay, la platja és més mixta i queda envaïda per les hamaques de l’establiment, i a la tarda per la música pròpia de chill out que reprodueixen al restaurant. 

Deixant endarrere l’arenal d’Es Cavallet, comença un promontori pedregós que culmina en la torre de Ses Portes, una altra torre de guaita, testimoni d’un temps en què Eivissa es veia constantment fustigada pels atacs pirates. En aquesta zona més rocosa, no gaire alta, s’hi obren cales naturals i piscines rectangulars excavades al segle XVI, quan s’erigiren les murades renaixentistes de Dalt Vila, el centre històric de la ciutat d’Eivissa, que venien a substituir unes d’època islàmica que havien quedat obsoletes. Tant en les cales com en les piscines s’hi veuen persones banyant-se en solitari o en petits grups, generalment parelles, sovent sense banyador. Tot i el seu encant, cal extremar les precaucions perquè es tracta d’una zona on hi rompen violentament les onades, amb un relleu més agrest i allunyada d’altres persones que puguen acudir a auxiliar en cas de necessitat.

Arribats a la torre de Ses Portes i amb una fantàstica vista d’una cadena d’illots que es prolonguen fins a l’illot de S’Espalmador i Formentera, travessant el canal que es coneix com dels Freus, s’obri a ponent una extensa platja en forma de mitja lluna que és coneguda com a platja d’es Migjorn, o, més habitualment, Ses Salines per antonomàsia. Separada dels estanys per un frondós bosc que se’l coneix com a Sa Trinxa, bona part de la platja de Ses Salines està molt concorreguda i no hi ha pràctica del nudisme, sobretot a la zona central, on s’hi troben els pocs bars i restaurants que s’han deixat edificar des de la dècada dels seixanta. És als extrems d’aquesta mitja lluna on sí que hi ha presència de persones sense banyador.

Per l’extrem oriental, venint d’Es Cavallet, s’estenen les caletes de Ses Salines, una successió de petites cales on es mesclen grans roques amb arena, molt resguardades del vent, fet que provoca que les aigües es mostrin normalment tranquil·les i quasi transparents. Són cales on conviuen els banyistes despullats amb els tèxtils; la seua ocupació és baixa i algunes són quasi privades perquè només s’hi pot establir un petit grup d’unes cinc persones. La més gran, coneguda popularment com a cala Pluma, és la que mostra un clima de major harmonia entre nudistes i tèxtils, sense diferenciar entre zones. A l’altre extrem de la platja de Ses Salines es troba la Canal, un llogaret de cases de saliners, justament on es troben les instal·lacions de la salinera, com el gran carregador on atraquen vaixells procedents del nord d’Europa.

Passada la Canal s’obrin petites cales amb barraques de pescadors, així com plataformes rocoses que es caracteritzen per la intimitat que ofereixen, ocupades per parelles, famílies o petits grups, on el nudisme no és aliè, per bé que són llocs no institucionalitzats on la pràctica depèn de la decisió de cadascú. S’hi pot arribar amb el mateix bus Eivissa-Ses Salines, baixant a la darrera parada i caminant fins a la zona, no gaire allunyada. A partir d’allí, la costa es torna accidentada i conforma el sortint conegut com a cap d’Es Falcó, que culmina en la punta de la Rama, amb poques cales a nivell de mar i grans penya-segats vertiginosos. La zona no desmereix una excursió, però no tant per nedar com per gaudir dels paisatges corprenedors.

Al costat de la península de Ses Salines, que mira cap al País Valencià, trobem una platja de còdols que, no en va, fou batejada com Es Codolar; no gaire còmoda per als qui només els agraden les platges d’arena i, per aquest motiu, la seua afluència és bastant baixa. És una platja molt extensa, de tres kilòmetres, i ben ampla, tranquil·la, només pertorbada per la remor dels avions que s’enlairen i aterren a l’aeroport que hi ha al costat. Una platja que, tot i no estar catalogada com a nudista de forma oficial, atreu un bon nombre de persones que s’atreveixen a banyar-se al natural. És altament recomanable arribar-hi no pas per la carretera habitual, passant l’aeroport en direcció a Sa Caleta, sinó per un camí que travessa els estanys en direcció al bar Experimental Beach, que creua per enmig dels estanys oferint una panoràmica molt singular. Arribats a aquest bar bulliciós, que és a l’extrem sud-oriental de la platja, caldria allunyar-nos-en per gaudir d’un bany tranquil en les condicions que es vulgui, amb la immensitat de la mar i la bellesa de les penyes Roges tot davant.

A l’altre extrem d’Es Codolar, anant-hi per la carretera més convencional, la susdita carretera a Sa Caleta, s’obri a la punta de Can Toni Fita, una minúscula caleta dita Sa cova de ses dones, on la pràctica del naturisme és prou freqüent, així com és també usual dur-hi cans – gossos. S’hi pot aparcar al costat i no s’ha de confondre amb una altra petita platja homònima, també coneguda com d’Es Pas Estret, que es troba al puig d’es Molins, al bell mig de la ciutat d’Eivissa, on també s’hi veu gent banyant-se nua.

El parc natural de Ses Salines no és només un bon enclavament a Eivissa per poder practicar el naturisme, sinó també per gaudir d’entorns naturals molt ben preservats. Es troba relativament a prop de la ciutat, ben comunicat per carretera i s’hi pot arribar també en transport públic. Les seues aigües clares i cristal·lines es deuen a la bona conservació de les praderies de posidònia, un dels punts pels quals la UNESCO va decidir declarar l’illa d’Eivissa Patrimoni de la Humanitat. Desitj que aquest article serveixi com una invitació per mantenir viva la tradició naturista d’aquests espais i, de retruc, vetllar per la bona conservació dels seus ecosistemes.

Josep Huguet Torres

Algunes imatges d’aquesta pàgina han estat extretes de Google o Twitter, i hem assumit que són de domini públic. Si en trobes una de teva i no vols que aparegui aquí, avisa’ns i l’esborrarem.