A la meitat occidental de l’illa d’Eivissa, de cares a la península Ibèrica i, més concretament, al País Valencià, s’obrin moltíssimes cales que es podrien qualificar com les més famoses de la Pitiüsa major. Ho són per un conjunt de factors que van des de la fotogènia que presenten, amb vistes magnífiques a la constel·lació d’illots de Ponent (entre els quals destaquen Es Vedrà i Sa Conillera), fins a la tranquil·litat de les seves aigües, per tractar-se d’indrets arrecerats del vent de llevant que bufa a l’estiu. Això comporta que la gran majoria d’aquests espais litorals estiguin força massificats i que en molts casos la platja es presenti com a espai tèxtil; tot i així, es poden trobar diversos racons on és prou recurrent la pràctica de banyar-se en conill.

La platja més al sud d’aquesta part ponentina d’Eivissa, deixant de banda les que formen part del Parc Natural de Ses Salines, és la d’Es Bol Nou, tot i que entre els eivissencs s’acostuma a anomenar per la platja que queda immediatament al costat, Sa Caleta. És un entorn peculiar on fondejaren els fenicis pels volts dels segles VIII-IX aC per fundar el primer assentament de l’illa, les restes del qual són visibles. Allà mateix també hi ha uns búnquers de metralladores de la Guerra Civil, espai que ha esdevingut underground. Es Bol Nou és una platja prou concorreguda i els nudistes s’agrupen més aviat als extrems, lluny de l’accés a l’aparcament. Les roques al costat dels búnquers i de les restes fenícies, així com el portet replet de barraques de pescadors de Sa Caleta per antonomàsia, són espais on també es veu gent banyant-se nua.

La següent parada és Porroig, topònim que neix de la contracció de «port roig» (pel color vermellós de la seua terra). Es tracta d’una badia molt tancada, i tant el port com el corredor de barraques i roques en direcció a la cala d’Es Cucó són espais desenfadats i poc massificats en què l’absència de banyador no importuna ningú. La platja compta amb una coveta marina accessible només amb la màxima precaució, tot i que en cap moment queda completament submergida. S’ha de vigilar amb la fauna i la flora marines, especialment amb els eriçons.

Més cap a ponent es troba la platja d’Es Niu de s’Àguila, al poble d’Es Cubells, prou indòmita i mereixedora d’una estona d’excursió. Per arribar-hi, cal aparcar al restaurant Ses Boques o al camí que hi condueix. A l’est del codolar del restaurant, prou tranquil, trobem cales igualment serenes com Sa platgeta de s’Ullastre o la cala des Cubells, però si caminam en direcció ponent i passam un tram de roques de grans dimensions que han caigut per antics esllavissaments, s’obrirà davant dels nostres ulls la calmada platja d’Es Niu de s’Àguila, magníficament coronada per una filera de quatre esculls que pareixen vestigis d’un antic pont que s’endinsava en la mar. Encara més endavant hi ha un petit embarcador, una plataforma de fusta amagada entre les roques que retronen sota els embats de les onades.

Un poc més a l’oest, ja prop de la cèlebre i altament concorreguda cala d’Hort, encarada cap als imponents i captivadors illots d’Es Vedrà i Es Vedranell, es troba la Pedrera de Cas Milà, popularment anomenada «Atlantis»; una punta rocosa amb capricioses formes rectangulars excavades pels humans per a bastir construccions com les murades renaixentistes de Dalt Vila. Avui dia, segles després, la mar ha inundat bona part d’aquesta pedrera i l’ha convertit en un conjunt de piscines. Així mateix, també s’hi poden veure algunes escultures excavades en les seues roques pels integrants de la cultura hippie que als anys 1960 i 1970 feren de les illes Pitiüses una Ítaca o Edèn, un paradís essencial i primigeni on poder-se evadir del frenètic ritme de la vida moderna. El camí per arribar-hi es dificultós i cal anar ben preparat tant d’indumentària com de provisions; no són pocs els rescats en helicòpter que s’han hagut de dur a terme per la manca de previsió d’alguns excursionistes. Tot i la dificultat d’accés i el fet que el lloc era un punt de reconeguda tradició nudista pel seu caràcter inaccessible i l’aire hippie que encara s’hi respira, la Pedrera ha patit una intensa massificació (amb la consegüent textilització) en els darrers anys, ja que les xarxes socials han fet ressò de la seva bellesa paisatgística.

Més al nord, les platges de Comte, conegudes entre els eivissencs com «Cala Comte», són banyades per les aigües (amb quasi total seguretat) més cristal·lines de l’illa, de color brillant; completen la imatge un conjunt d’illots que emergeixen de la mar al seu davant. La bellesa d’aquestes platges les converteix en un punt calent de massificació, especialment durant els mesos de juliol i agost; massificació que ha instigat les autoritats a regular-ne l’accés en cotxe amb l’habilitació d’aparcaments més allunyats de la primera línia de costa que també han esquitat la platja oficialment nudista d’aquest conjunt d’espais de banys, Es Racó d’en Xic. És una platja de singular atractiu, amb un roc grafitejat amb les paraules PLAYA NUDISTA / NAKED BEACH, un xibiu molt popular i altament envaïda per banyistes tèxtils que no troben lloc a les platges del costat i que fan cas omís del cartell. També es massifica molt a l’hora de la posta de sol, que es pot apreciar davant per davant d’aquesta caleta. Els nudistes opten per desplaçar-se a les roques del costat o fer una resistència brava i despullar-se davant la mirada de desenes de persones tèxtils. Pels que es decanten per la primera opció, la retallada costa de la zona ofereix molts espais íntims i solitaris, així com una ruta fàcil cap a l’antiga Torre d’en Rovira.

Finalment, ja a la zona de Sant Antoni de Portmany es troba la Punta Galera, que s’endinsa en la mar i ofereix tres zones on s’apleguen els banyistes: una espècie de vessant rocós molt llis, com una plataforma, que fa l’efecte d’un trampolí des del qual et pots capbussar a l’aigua; una caleta dita platja de Sa Galera, que es postula com a lloc d’ambient més tèxtil; i finalment, les escales naturals que es formen a la base d’un petit penya-segat, on els banyistes s’instal·len sovent nus i, al final del dia, una tamborada s’acomiada rítmicament del sol mentre s’esfonsa en l’infinit oceà.

Les platges de ponent d’Eivissa no prometen una experiència massa grata per a aquells nudistes que cerquin un espai on fer pinya amb altra gent sense banyador, almenys en els mesos centrals d’estiu. Per això és força habitual que els residents de l’illa acostumats a banyar-se tal com varen néixer busquin racons entre les roques i zones de més difícil accés entre cales. Davant d’aquesta situació desfavorable, el present article té l’objectiu de reivindicar la consolidació d’aquests espais manllevats i recuperar-ne l’ús nudista tradicional.

Josep Huguet Torres

Algunes imatges d’aquesta pàgina han estat extretes de Google o Twitter, i hem assumit que són de domini públic. Si en trobes una de teva i no vols que aparegui aquí, avisa’ns i l’esborrarem.