Nota de l’autor: el que estàs a punt de llegir és un relat fictici d’ambientació medieval inspirat en l’excursió al Puigpedrós durant l’estada al refugi Vents del Cadí, amb al·lusions a fets reals que van ocórrer durant el trajecte en cotxe i la ruta a peu. Per a una millor comprensió de les al·legories del text, et recomano llegir abans la crònica de l’activitat escrita per l’Alba.

Quan els comtats d’Urgell i Cerdanya van ser conquerits als musulmans i cedits al comte Borrell, [1] els seus habitants van començar a patir un gran mal que es repetia any rere any, i que alguns anomenaven «la maledicció de Mafumet». [2] Durant els darrers dies de la primavera, una gran muntanya dels Pirineus cobrava vida i es convertia en un paorós gegant que devastava viles, llogarets, camps i boscos amb gran crueltat i sense discriminar res ni ningú. La primera vegada que s’esdevingué aquesta calamitat, el comte Borrell va enviar els seus vassalls a abatre el gegant, però tots els esforços foren debades. El monstre va continuar assolant la regió fins que, un bon dia, un misteriós pelegrí es va presentar a la cort del comte, va demanar audiència amb ell, i quan fou davant seu digué:

—Senyor, jo só Francesc, pelegrí vengut de la llunyana Extremadura, e conec la mellor guisa de vènçre aquest gegant que malmena les vostres terres.

El comte Borrell, com que era bon cristià i confiava en els miracles del Senyor, feu el que el pelegrí li manà i el convertí en capitost dels millors servents que tenia. Tres eren cavallers d’alt paratge, bons lluitadors i coneixedors del terreny: N’Alba d’Urgell, Na Rosa-Jana del Ges, i En Josep Maria de les Coves. També comptaven amb dues sàvies guaridores: Na Pilar «la Trementinaire» i N’Alexandra «de les Miraculoses Mans». Els acompanyaven tres serfs que eren poderosos combatents: En Josep de la Bisbal; En Josep «l’Escrivent», que patia un mal que, tanmateix, no li impedia lluitar amb valor; i En Francesc «l’Enginyer», constructor de màquines de guerra. També pertanyien al grup Na Marta «la Bruixa», Na Rosa «l’Alquimista», Na Maria Antònia de Lorda i En Joan de las Lomas, i les dues gosses de guerra que acompanyaven el pelegrí Francesc, ferotges i implacables: la primera era Koira «d’Inacabable Alè», tan àgil que era capaç d’enfilar-se a roquissars de més de cinquanta metres d’alçada per encalçar les seves preses, i la segona era Lluna «la Fidel», tan lleial al seu amo com ho és la lluna a la terra, que mai no se’n separa ni se n’allunya.

Un bon matí de finals de primavera, quan els Matagegants ja havien aconseguit molt d’honor i renom, el Mestre Francesc va reclutar dos nous lluitadors que havien destacat com a mercenaris en les campanyes contra els sarraïns: En Carles, que venia del regne d’Anglaterra, i N’Ivan «el Trobador» de l’Estany, qui m’ha explicat aquesta bella història i m’ha encomanat que la reconti. El Mestre els va oferir hostatge amb molta generositat i ells van ser contents d’unir-se a l’orde. Però l’endemà mateix van córrer notícies funestes arreu dels Pirineus: un gran puig anomenat Pedrós s’havia convertit en un temible gegant que havia atacat la vila de Meranges, a la Cerdanya, i segrestat els seus habitants. Sense perdre temps, els cavallers de l’orde dels Matagegants es van abillar per al combat com solien fer-ho: es van protegir el cos amb resistents cuirasses de ferro, que els protegien dels cops d’aquelles enormes criatures, i elms amb visera per protegir-se del sol de principis de maig, que començava a ser de justícia. Per armes ofensives prenien un escut reforçat amb peces de cuir i dues afilades escones; una per gitar-la al cap dels gegants, i l’altra per combatre cos a cos si era necessari. Un cop ensellats i alimentats els corsers, van muntar i van cuitar cap al nord.

Però no tots els membres de l’orde van participar en la questa: En Carles d’Anglaterra, Na Maria Antònia de Lorda, En Joan de las Lomas i Na Marta «la Bruixa» van quedar-se a guardar Torre Ventosa. Poc després de la partença dels cavallers, Na Marta va topar-se amb una gossa que es va entestar a seguir-la; la va menar a la Torre i l’anomenà Nila.

Els cavallers que pretenien combatre el gegant Pedrós continuaren la seva ruta amb bon pas fins que, en haver travessat la serralada del Cadí, uns homes armats amb aparença d’estrangers els van sortir a l’encontre. El cap de l’escamot parlà en semblants paraules:

—Dios os guarde! Somos los Guardianes del Civismo, e orden avemos del rey de Castilla de cobrar tributos en ista tierra. Dadnos agora mesmo vuestro oro de grado, e no vos feriremos ne vos fezeremos negun mal.

En sentir aquells mots, i veient que els cavallers els envoltaven i els encaraven les llances, els forasters van fugir cap a la boscúria i van renunciar a la seva comesa.

Més endavant, els estrenus Matagegants van topar-se amb una altra partida de guerrers. El cap es va dirigir a ells en català, però amb un accent de més al sud:

—Salut, germans d’armes! Nos apellem los Mossos de la Quadra e vetllem per servar la pau en aquestes contrades en nom de nostre senyor Berà, comte de Barcelona. [4] Per ço com en una forta brega ab castellans hem perdut un destrer, vos demanam que nos en lliureu alcuns dels vostres, e vos lleixarem anar en pau on sia que anau.

Aquesta vegada, els Matagegants van preparar les llances i van atacar sense parlamentar. La lluita fou dura, però a la fi van poder foragitar els malfactors. Tanmateix, un dels bandits va aconseguir prendre-li la bossa a Na Rosa-Jana del Ges, que contenia cent mancusos d’or, i mentre corria bosc endins, es va girar i va adreçar unes paraules amenaçadores a N’Alba d’Urgell, que s’havia defensat amb molta valentia:

—Pagaràs per açò, mala fembra! Ben aviat nos retrobarem, e can et vegi, negú podrà privar-me de toldre’t la bossa ne d’occir aquest destrer tan vell que tens!

Els cavallers van ignorar aquella bravata i es van congratular d’haver vençut amb pèrdues mínimes. Per obra de la Divina Providència, van arribar a Meranges sense cap altre contratemps. La vinguda del gegant Pedrós hi havia causat estralls: moltes cases estaven derruïdes o calcinades, mancava la meitat de la gent, i la bèstia havia robat el menjar i la llenya per a fer-se un festí privat. En veure que els cèlebres Matagegants entraven a la vila, el batlle sortí al carrer amb els pocs habitants que hi quedaven i digué:

—Ben venguts siau, Matagegants! Les vostres gestes són ben conegudes pertot, e vui som los vilans de Meranges los qui requerim de vosaltres. Mes, per ço com lo gegant Pedrós és tan alt e poderós, en totes guises vos pregam que anets a l’estany dit de Malniu e que bevets de les sues aigües, car són màgiques e us daran braó per abatre la bístia.

I així ho feren els cavallers. En haver deixat les muntures prop d’una masia devastada, [5] van anar a peu fins a l’estany i després van encetar la pujada cap allà on vivia el gegant. L’àgil gossa Koira encapçalava el grup i obria camí, seguida per Na Rosa-Jana del Ges i En Josep Maria de les Coves. L’altre ca, de nom Lluna, no se separava del Mestre Francesc, i a aquest el seguien Na Pilar, En Josep de la Bisbal, En Francesc «l’Enginyer», Na Rosa «l’Alquimista», i N’Alba d’Urgell. En Josep «l’Escrivent», N’Alexandra i N’Ivan de l’Estany tancaven la rereguarda i s’asseguraven que cap enemic no els sorprengués pel darrere. Amb l’excepció de N’Ivan, que era novici i encara no tenia dret d’empunyar una llança, tots els altres Matagegants empraven aquestes armes com a bordons per avançar entre els boscos inhòspits, els roquerars costeruts i les cabaloses rieres que baixaven dels cims després del desglaç. El terreny d’aquella part de la Cerdanya, allunyada de qualsevol rastre de civilització, era agrest com cap altre i hostil a la presència humana.

La influència maligna del gegant es notà quan el sol començava a virar cap a ponent: els arbres es tornaren escassos i després inexistents, i l’herba era tota resseca, com si la vida hagués abandonat aquella muntanya. A la fi van trobar la bèstia, tota ella de pedra sòlida, més alta que la capella palatina d’Aquisgrà, més robusta que les muralles inexpugnables de Constantinoble. Al seu entorn hi havia clapes de neu que encara no s’havien desfet, i allà restaven captius alguns habitants de Meranges.

Com feien sempre, els cavallers de l’orde van gitar les llances al cap del gegant, però per sorpresa de tots, el monstre no es va immutar. En Josep Maria de les Coves va tenir la idea d’escalar el seu cos per diverses bandes i colpir-lo directament a la testa, però quan els cavallers ho intentaven, la bèstia els engrapava com a fruits madurs, els aviava amb força i els estampava contra les roques. Tantes vegades va passar això que les armadures dels cavallers es van començar a esquerdar, fins al punt que, lluny de protegir-los, els eren un autèntic destorb. Aleshores, N’Alba d’Urgell i N’Ivan de l’Estany van tenir la pensada de combatre sense arnès; es van apartar de la lluita i van treure’s les peces de ferro i tot seguit la roba interior de lli, xopa de suor com estava. Van quedar del tot despullats a excepció de les botes, i van internar-se de nou a la cruenta batalla.

Com si estiguessin tocats per la mà divina, N’Alba i N’Ivan van recuperar les forces a l’instant i van encarar-se al gegant amb una ferocitat inusitada, mentre els seus cossos nus refulgien com si tots els raigs del sol hi anessin a parar. En veure aquest fet meravellós, la resta de cavallers van seguir el seu exemple, i la llum que van projectar entre tots plegats quan es van despullar fou tan intensa que el gegant caigué de genolls amb els ulls encegats, bramant als quatre vents. Tots els cavallers van aprofitar la situació per clavar-li al mateix temps l’escona al cap mentre les gosses el mossegaven àvidament, i així va morir.

Els Matagegants estaven corpresos: no solament havien aconseguit abatre sense protecció l’oponent més poderós que mai havien combatut, sinó que havien trobat en la nuesa una gran font de coratge i salut; podien caminar per la neu i estirar-s’hi sense patir fred, i ja no sentien vergonya en mirar-se els uns als altres. En alliberar els habitants de Meranges, aquests també es van despullar i van sentir el mateix que els seus salvadors. Tots plegats van fer el camí de tornada en conill, gaudint com mai abans de l’entorn natural, i notant a cada passa com el seu ànim acreixia i com es guarien les ferides causades pel gegant.

Els herois van entrar nus a la vila de Meranges, i el batlle, acompanyat d’alguns vilans, va agrair el seu esforç amb el rostre amarat d’alegria i sorpresa a parts iguals, no sabent-se avenir de veure’ls despullats. Tan gran fou el seu desconcert que va acostar-se al Mestre Francesc i va donar peu a semblant parlar:

—Honorable Mestre, quina és aquesta novitat? Com és que aneu tots nuus, sí com Déu vos va menar al món? Que no sapieu que açò va en contra de la bona rahó e la moral crestiana? Que no coneixeu vergonya?

L’estupor del batlle i dels habitants de Meranges va ser absoluta en escoltar aquelles paraules i en veure els cavallers sortir de la vila despullats com hi havien entrat. Però el parlar del Mestre Francesc va quedar gravat en el record dels vilatans, i pocs dies després, alguns van començar a alliberar-se de la roba per comportar millor el calor de l’estiu. En pocs mesos, arreu de la Cerdanya, del Berguedà i de l’Urgell es podia veure gent nua que ben feliçment conreava els camps, pasturava els ramats, i traginava pels camins. Tot i que les autoritats del comte Borrell i de l’Església els van voler reprendre per aquella pràctica, al final van resignar-se a acceptar-la, de tan comuna que s’havia tornat. I així com us ho reconto és que va començar a despullar-se tot Catalunya.

I què us en puc dir, dels cavallers Matagegants? Quan van tornar a Torre Ventosa, van adonar-se que havia estat assaltada mentre eren fora, i encara que En Carles d’Anglaterra, En Joan de las Lomas, Na Marta «la Bruixa» i la gossa Nila van defensar els murs amb ungles i dents, no van poder evitar que la fortalesa fos saquejada i parcialment cremada. A més, Na Maria Antònia de Lorda havia desaparegut, i ningú sabia on era. Tots suposaven que l’havien segrestat els bandits per demanar una recompensa, però la realitat era ben diferent. Avui, però, deixaré aquí el relat, car Roma no es feu en un dia, i una història tan venturosa com aquesta tampoc es pot explicar en una sola ocasió.

Ivan Vera Martínez (@ivanenconill), com a joglar Cabreta

[1] Borrell I d’Osona (v789-v820), primer comte amovible de Cerdanya, Urgell i Osona. El seu successor, Sunifred I d’Urgell-Cerdanya, fou el pare de Guifré I «el Pelós».

[2] Nom propi d’home, i especialment de Mahoma (DCVB).

[3] El refugi Vents del Cadí.

[4] Berà I de Barcelona (801-820), primer comte amovible de Barcelona i Girona (817-820) i potser també de Rosselló, Rasès i Conflent. Fou fill de Guillem I de Tolosa.

[5] El refugi de Malniu.