El passat cap de setmana el vam tornar a passar al refugi Vents del Cadí, regentat pel Fran, també soci del CCN. El temps va passant i ja fa gairebé 3 anys del primer cop que vaig gaudir de l’entorn i la companyia a l’esmentat allotjament. Aquest cop l’activitat principal era fer cim: pujar a l’emblemàtic Puigpedrós (2914m), a la Cerdanya, sostre de la demarcació de Girona. Què és el naturisme sinó la joia de poder gaudir de l’entorn natural tot posant-nos reptes que ens motivin a superar-nos?
Divendres al vespre vam començar a arribar al refugi. El cercle de persones despullades s’anava ampliant fins que, en pondre’s el sol, la roba va tornar a cobrir els nostres cossos i el menjar compartit va omplir les nostres panxes. Un cop protegides del fred i amb el paladar content d’assaborir tot allò que havíem cuinat, algunes es van posar a ballar i d’altres vam anar a dormir. El dia següent seria intens!
Vents del Cadí a la nostra arribada
El primer sopar al refugi
Poc després que sortís el sol, ens vam anar llevant. Algunes persones van anar al gorg proper a despertar-se amb la fredor de les seves aigües. D’altres vam preferir esmorzar tranquil·lament. I vam entrar als cotxes per marxar en direcció a la Cerdanya, el gran cim pedregós ens esperava! Ah, però el viatge no va ser fàcil: les autoritats, fent-nos perdre temps i alguns calerons… I això que encara no anàvem despullats!
Més tard que aviat vam arribar al refugi del Malniu, l’inici previst de la nostra ruta. Érem més d’una dotzena de persones, equipades amb motxilles i bastons i sobretot de moltes ganes d’assolir el repte dels gairebé 3.000 metres d’alçada i d’envoltar-nos de natura i gent bonica.
Els primers quilòmetres van ser de dura pujada, però gràcies als descansos que fèiem als prats subalpins se’ns va fer més portable. Primerament el paisatge era boscós i verd, amb moltes flors de tots els colors i la temperatura agradable, però bastant alta. De cop i volta els arbres van desaparèixer i la verdor es va transformar en roques i clapes de neu, tot i que les flors de color blau intens no van deixar d’acompanyar-nos fins gairebé al cim. Havíem arribat a l’estatge alpí. Aquí, per sort, el vent fresc feia menys feixuga la pujada.
Una de les aturades, poc després de deixar enrere l’estany de Malniu
Després d’aprendre noms de flors, d’aturar-nos diverses vegades per recobrar energia (també menjant) i de meravellar-nos per la preciositat de les muntanyes marrons i blanques que ens envoltaven, vam arribar per fi al cim. Un munt de roques que semblaven posades allà expressament configuraven el punt culminant. El fred no ens va privar de gaudir d’aquell indret sense roba, de la manera més natural. Primerament es feia dur despullar-se amb aquell vent i al costat de la neu, però en poca estona el cos s’acostumava i podies sentir-te en comunió amb les muntanyes. També ens vam voler fer infinitat de fotos per recordar el moment. Algunes volíem exprimir encara més l’experiència i ens vam deslliurar també de les botes i els mitjons per trepitjar la neu i sentir la seva intensa fredor a les plantes dels peus, i a tot el cos! Uns instants que vam acompanyar de crits de fred, però que ens van permetre entusiasmar-nos encara més pel regal de la natura.
Un cop tornats a la calma, però encara tal com vam venir al món, ens vam posar a dinar a la part francesa de la muntanya, a recer del vent i amb el sol escalfant-nos. Ai, ai, que en aquest estat el nudisme està prohibit fora dels indrets habilitats! Quines coses de prohibir… Sortosament estàvem allà on poca gent arriba i no vam haver d’aguantar cap escena negativa.
Ja descansades, vam iniciar el descens pel camí dels Engorgs, gràcies a la formada guia del Fran. De nou vam passar de les roques, l’escassa vegetació i la neu en múltiples clapes, a l’herba, les flors i els arbres aïllats que es transformaven en boscos. En haver travessat aquest camí de tornada ple d’obstacles (rierols, roques grosses, branques…), vam albirar el refugi que ens havia vist marxar feia unes hores, on vam acomiadar la intensa caminada amb un merescut refrigeri compartit.
Contemplant la Cerdanya des del cim del Puigpedrós
Mirant cap a la collada dels Engorgs, després de fer el cim
La tornada a Vents del Cadí va ser plàcida i la dutxa posterior ben reparadora. El sopar va ser molt especial: un trobador nudista va convertir la nostra excursió al Puigpedrós en un èpic relat d’ambientació medieval. (El podeu llegir aquí). La primera pujada a un cim de l’Ivan de l’Estany (i no era un cim baixet!) el va inspirar per escriure aquest conte mentre la resta descansàvem. Amb la gran emoció de sentir la història i molt de cansament, aviat vam anar a dormir.
El diumenge ens el vam prendre amb molta calma, sense hora de llevar-se i sense gaires plans. Algunes van passar el matí a les hamaques, gaudint de la fresca que proporcionava la mànega que anava ruixant des del bell mig del jardí. D’altres vam decidir activar-nos i fer una petita excursió ombrívola fins el Salt de la Paca, un gorg d’aigües gelades buit de gent (a diferència de tots els altres que ens vam anar trobant de camí). Allà vam posar els nostres cossos nus al límit de temperatura mínima suportable i ens vam poder envoltar de la preciositat de la natura del Berguedà.
En tornar a Vents del Cadí ens esperaven dues exquisides paelles (vegetariana i carnívora), cuinades a la perfecció pel guarda amic. Vam acabar el dinar amb el final del conte del trobador nudista, que ens va emocionar i fer riure encara més. Espero que amb el meu text pugueu entendre millor les referències que fa l’Ivan a l’aventura que vam viure.
Sense gaire més, ens vam tornar a posar la roba i ens vam acomiadar fins la propera estada nudista al refugi, que serà al mes de juliol. Com sempre, les trobades organitzades pel Fran no deixen a ningú decebut. Sempre trobem bona gent amb qui compartir riures, menjar, amor per la natura i deler per gaudir-la des de la nuesa, i converses ben enriquidores.
Fins ben aviat!
