Les visites nudistes a exposicions, encara inusuals al nostre país però que es porten celebrant des de fa temps arreu d’Europa, són activitats que contribueixen molt a visibilitzar el nudisme dins de la societat, en espais on la seva pràctica no és habitual. El 29 de febrer del 2020, el Club Català de Naturisme va convocar la primera visita nudista a un museu de Catalunya, i algunes persones de Joves Naturistes hi vam participar. Aquell dia vam tenir la sort d’apreciar les obres de l’exposició L’Home Nu, que acollia temporalment el Museu d’Art de Cerdanyola, d’una manera que la majoria de nosaltres no havíem experimentat mai: vam contemplar i tractar la nuesa prescindint també de la roba i, alhora, escurçant la distància física i mental que ens separava de l’objecte artístic.
Pocs dies després va arribar l’esclat de la pandèmia, amb totes les seves conseqüències per a la realització de trobades grupals, i des d’aleshores no es va convocar cap altra activitat semblant fins a la tardor del 2021, quan Mon Feijóo i Paco Romero, autors de l’exposició BRAKUMO21, van proposar al CCN celebrar una visita guiada nudista al Centre Cultural Bellvitge-Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta vegada es tractava d’una exposició de fotografies a l’entorn de l’acció d’abraçar —precisament «brakumo» significa abraçada en esperanto—, que pretenia ressaltar «la importància de l’afecte, de la fragilitat del cos sense importar el gènere, edat o raça, i la seva necessitat de contacte», en paraules dels creadors. Per descomptat que ens va encantar la proposta, tan adequada als temps i a les necessitats actuals! De seguida la vam anunciar, i el dia 20 de novembre ens vam aplegar uns quants joves a les portes del centre, amb la resta de participants del CCN, desitjosos d’interactuar de nou amb l’art sense l’impediment de la roba.
Quan va arribar l’hora d’entrar, vam caminar directament cap als vestuaris. D’allà, alguns en van sortir sense res a sobre, i altres amb sabates i mitjons per protegir-nos de la fredor del terra. Un cop (des)abillats, ens van conduir cap a l’indret on hi havia l’exposició, una única sala rectangular amb fotografies en blanc i negre que traspuaven afecte, sensibilitat, dolcesa, passió; amor en totes les seves formes i manifestacions. Persones nues, petites i grans, d’ètnies i gèneres diversos, que s’abraçaven i es tocaven, cobertes només amb les acostumades mascaretes quirúrgiques, l’únic element acolorit en algunes imatges. A un costat de la sala hi havia un collage de fotografies més petites que enfocaven de prop les carícies, les grapejades, les palpacions; eren instants de contacte. Tot plegat conformava una preciosa i molt necessària apologia al contacte directe humà, tan escàs, tan enyorat en temps de pandèmia.
Va ser màgic admirar l’art i sentir que no érem només espectadors, sinó que també formàvem part del missatge. El fet d’estar despullats, com les persones fotografiades, ens ajudava a establir una reciprocitat amb les imatges que molt difícilment es podria haver aconseguit sota la protecció i l’aïllament que proporciona la roba. No vam trigar a treure els mòbils i a fer-nos fotos individuals i grupals, algunes amb voluntat artística, adoptant les postures dels models i abraçant-nos pell amb pell.
Per bé que al final la visita no va ser guiada i no vam poder gaudir de l’explicació dels autors, l’experiència va ser memorable i ens va encantar realitzar una activitat nudista que s’allunyés una mica de la norma. De fet, penso que l’absència de guiatge, sumada al fet que les fotografies no tenien títol ni comentari, va fer volar encara més la imaginació dels espectadors. Quina relació mantenien les persones de les imatges entre elles? Eren part de la mateixa família? Es coneixien d’antuvi, o s’havien vist per primera vegada a la sessió de fotos? Quina motivació les havia instat a participar al projecte? Aquests detalls, potser sobrers, només els podíem suposar. Tot el que sabíem amb certesa és que eren persones nues, contemplades per persones nues.
Acabada la visita, que va durar aproximadament una hora, vam tornar-nos a vestir i vam reunir-nos de nou a l’entrada amb la resta de participants, on van començar els comiats. Però els joves, no tenint prou amb la breu estona que havíem passat junts, vam decidir agafar el metro fins a Plaça Universitat i culminar la trobada amb una tassa al davant i unes quantes rialles més.
